viernes, 29 de octubre de 2010

JESÚS I LA POLÍTICA: DOS VISIONS BEN DIFERENTS

*AMPLIACIÓ*

Dos visions ben diferents sobre Jesús:

No va fer mai política com diu un membre de les esglésies de Crist o sí en va fer, com assegura Leonardo Boff, un dels màxims representants de la Teologia de l'Alliberament?

Compara el que diuen un i l'altre. I tu què hi dius?


visió 1

¿Fue Político, Jesucristo?

David Vaughn Elliott , membre de La Iglesia de Cristo a Parkville, EE.UU.

En los días de Jesucristo, los judíos se encontraban bajo la dictadura del Imperio Romano. Con la pregunta: "¿Es lícito dar tributo a César, o no?", los judíos intentaron atrapar a Jesús en la explosiva lucha política. Jesús les contestó: "Dad, pues, a César lo que es de César, y a Dios lo que es de Dios" (Mateo 22:17-21). Así enseñó Cristo el respeto a las autoridades terrenales y la obligación de pagarles los impuestos que imponen.

Cristo habló muy duro en contra de los ricos. Dijo: "difícilmente entrará un rico en el reino de los cielos" (Mateo 19:23). Sin embargo, nunca habló de reorganizar la sociedad para eliminar la pobreza. Jesús jamás incitó al pueblo a organizarse en contra de la injusticia, sino exhortó: "No os preocupéis por lo que habéis de comer... vuestro Padre sabe que tenéis necesidad..." (Lucas 12:29,30).

Algunas personas consideran a Jesús como el primer comunista porque enseñó la comunión. Sí, enseñó la comunión, pero en el sentido de amar al prójimo y ayudar al necesitado. Esto nada tiene que ver con ciertas teorías económicas como el comunismo, el socialismo o el capitalismo. Cristo no se hizo partidario de ningún sistema económico.

Jamás se unió Cristo a la lucha de las clases. Zaqueo, un rico cobrador de impuestos, al escuchar el mensaje de Cristo, declaró: "La mitad de mis bienes doy a los pobres". Jesús le contestó: "Hoy ha venido la salvación a esta casa" (Lucas 19:8,9). Cristo jamás luchó para cambiar las leyes civiles. Al contrario, luchó para cambiar los corazones. Enseñó mucho sobre el deber de ayudar a los pobres, no por la fuerza, ni por el cambio del sistema político-económico, sino por medio de la buena voluntad.

Cristo rehusó entrar en la lucha por los "derechos humanos". Todo su interés lo puso en los deberes humanos. Cuando un hombre le suplicó: "Dí a mi hermano que parta conmigo la herencia", Jesús le contestó: "¿Quién me ha puesto sobre vosotros como juez o partidor?" Y les dijo: "Mirad, y guardaos de toda avaricia" (Lucas 12:13-15). Aquel hombre buscaba justicia social. ¡Cristo le exhortó contra la avaricia del corazón!

Una vez pretendieron las multitudes apoderarse de Jesús para hacerle rey. Pero Cristo rotundamente rehusó aceptar este poder político. Al día siguiente Jesús condenó a todos los materialistas, llámense comunistas, socialistas, o capitalistas, sean ricos o pobres. Dijo: "Trabajad, no por la comida que perece, sino por la comida que a vida eterna permanece" (Juan 6:15, 27). Más tarde explicó: "Mi reino no es de este mundo" (Juan 18:36).

El reino de Cristo no es político; es espiritual, es del corazón. Cristo no vino para reformar a los gobiernos del mundo. Al contrario, Cristo vino para cambiar a los hombres individualmente. "Vino a buscar y a salvar lo que se había perdido" (Lucas 19:10). Vino a prepararnos para la muerte y el encuentro con nuestro Dios.

VISIÓ 2

"JESÚS FUE TAMBIÉN UN PRISIONERO POLÍTICO"

Entrevista d’Alexis Oliva a Leonardo Boff, fundador de la teologia de l’Alliberament.

Filósofo religioso y ecologista, el brasileño Leonardo Boff recibió el martes 10 de agosto el título de Visitante Distinguido en la Universidad Nacional de Córdoba, donde brindó la charla Grito de la tierra, grito de los pobres. Y se quedó en la ciudad para presenciar algo que “jamás imaginaba” que llegaría a ocurrir: el fundador de la vertiente cristiana progresista conocida como Teología de la Liberación asistió, al día siguiente, a una audiencia del juicio.
Durante un cuarto intermedio, Boff dialogó con Será Justicia sobre la dimensión teológica de la militancia revolucionaria latinoamericana y la represión que se abatió contra ella. Colgados de su cuello llevaba los re
tratos de dos casos ejemplares, víctimas de los fusilamientos de la UP1.

¿Qué reflexión hace de un juicio como este desde su concepto de justicia?

Leonardo Boff: Participo en este juicio por solidaridad, porque amigos míos como Marta (González de Baronetto) y Miguel Ángel (Mozé) fueron asesinados, fusilados. En general, pienso que hay un derecho de una nación a conocer la verdad e imputar a los que han cometido crímenes gravísimos contra la humanidad en nombre del terror de Estado. No era terror de bandas o de grupos militares; el Estado se comportó y se impuso como un Estado terrorista. Yo quise ver los rostros de esos criminales porque jamás imaginé que iban a estar donde están. Es un juicio de esta nación, pero un juicio de la concienc
ia de la humanidad. Son criminosos contra la humanidad y tienen que ser juzgados como tales. Y su memoria, guardada de tal manera que nunca más ocurra. Es importante porque se trata de salvaguardar la dignidad mínima de una nación, vinculada a derechos básicos que todos deben tener y gozar.

Estos nombres, Marta y Miguel Ángel, indican que las víctimas en parte fueron elegidas entre la militancia cristiana revolucionar
ia y cercana a los pobres. Esta causa también es emblemática en ese sentido…

LB: Muchos cristianos se han comprometido por los derechos humanos, como (Adolfo) Pérez Esquivel, que es el más simbólico. Pero muchos obispos se olvidan que somos herederos de un prisionero político, que fue aprisionado, torturado y crucificado: Jesús de Nazaret. Cuando uno escucha algunas homilías de autoridades eclesiásticas, pareciera que Jesús muriera de viejo en la cama, cercado de discípulos, pero nunca en la cruz. Pero él fue un liberador, tomó parte por los pobres, defendió el derecho de los marginados de la sociedad, predicó un amor incondicional y justicia para todos, y por eso murió. No murió porque todos mueren, murió porque lo mataron.


En este juicio conviven las dos iglesias: los fusilados, que eran parte de esa iglesia cercana a los pobres, y las autoridades cómplices de la represión.

LB: Creo que hay que partir de que la Iglesia como institución es un poder. Un poder autoritario, centralizado, monárquico… Y los poderes que tiene esa estructura son connaturales a otros poderes, también autoritarios. Por eso esa iglesia conservadora se acercó mucho a (el chileno Augusto) Pinochet, (el portugués Antonio de Oliveira) Salazar, (el español Francisco) Franco, (el italiano Benito) Mussolini y otros grandes dictadores, porque tiene la misma estructura funcional. En Argentina, muchos curas militares fueron cómplices defendiendo una teología de la tortura, diciendo que al anticristo hay que perseguirlo y matarlo. Traicionaron la herencia de Jesús en nombre del Evangelio.

¿Cómo refutar desde la filosofía cristiana esa idea que suelen transmitir los jerarcas de la Iglesia, de reconciliarnos en este mundo y que en todo caso la justicia la hará Dios?

LB: Es un grave error teológico. No se puede pedir reconciliación por encima de los crímenes y la justicia. Eso ofende la memoria de las víctimas. Ellos piensan en función de su situación, pero no piensan desde las víctimas. La Iglesia debería ser portavoz de las víctimas. Así, quieren olvidarlas y esa es una irresponsabilidad. Un obispo es mal pastor cuando pide eso.

jueves, 28 de octubre de 2010

RELIGIÓ I POLÍTICA


No era pas aquest un apartat previst del programa, però és normal que, en un moment o altre, n'acabèssim parlant. Ha estat a partir de comentar un text d'Unamuno... La religió s'ha d'ocupar del món, de transformar-lo? O només del cel i d'esperar-lo?


Per bé o per mal, ens agradarà o no, la relig i la política s'han relacionat i es relacionen. Aquesta relació ha pres i pren moltes formes al llarg de la història i del món, però és, sobretot un fet. I un fet, segons com, inevitable. Inevitable pel fet de que la persona o el grup religiós pertany a una societat (a la "polis") i pel sol fet de ser-hi, ja hi té una relació. Si diu o fa perquè fa i si no diu i no fa perquè no fa, la religió no pot deixar de ser, almenys en part, també "política", perquè és un producte social, col.lectiu.


Un exemple: condemnar (i potser actuar-hi en contra) un règim polític (una dictadura) o sistema econòmic (el capitalisme o el comunisme) és fer política però no dir ni fer res també és prendre una postura política ("quien calla otorga" diuen). Així per exemple la religió ha exercit el poder polític ("terrenal"), ha justificat o tolerat aquells que manaven en un moment donat, però també, d'altres vegades, s'hi ha enfrontat, propugnant o propiciant d'una forma o altra, transformacions o revolucions.


La religió ha estat, sense entrar a valorar-ho (només constatem un fet!), a vegades conservadora i d'altres progressista. Fins i tot una mateixa religió en un mateix context polític pot veure com els seus seguidors, provant de ser consegüents, es mostren partidaris de polítiques no només diferents sinó fins i tot confrontades.


És per això que el tema potser no és si la religió ha de fer o no política (estem dient que segurament no pot no fer-ne, en tant que l'home, com deia Aristòtil és un "zoon politikon", un animal social) sinó quina mena de política ha de fer la religió. Això evedimentment cau en el camp d'allò "normatiu" i ho ha de valorar i decidir cadascú.


Tanmateix pot ser interessant per tenir elements nous de judici de fer una ullada a diferents manifestacions de la relació entre política i religió. Cliqueu a les imatges per accedir a enllaços que us volen donar més informació.





martes, 19 de octubre de 2010

QUÈ HE D'ESTUDIAR PER L'EXAMEN?

1. Cal que et miris bé això dels diferents sabers sobre la religió, què estudia i com cada un d'ells. Hauries de tenir molt clara la diferència entre una afirmació positiva i normativa, i saber de quin tipus són les que fan, per exemple, la història, la sociologia, la filosofia, la teologia, fenomenlogia,... Convindria repassar (i comprendre bé) el full fotocopiat que es va donar sobre això (amb l'esquema per un costat i l'exercici pràctic per l'altra banda). També pot ser-te molt i molt útil llegir l'entrada del 5 d'abril de 2010: "L'estudi de la religió:....". Allí s'explica el que vam parlar a classe amb exemples.

2. Arriba a l'examen sabent explicar què és una religió. A la Vikipèdia hi ha definicions que et poden servir per sortir del pas si vas una mica perdut.


3. Després és important que estudiïs tot el que es refereix als humanismes (ateu, existencialista, cristià), repassant especialment el que diuen els mestres de la sospita i Sartre. Per això et serà útil repassar les pàgines del llibre de text que en parlen i també les 3 entrades del 6 març de 2010, que s'hi refereixen.

4. Tingues present el full donat a classe amb el text d'Unamuno i la informació sobre la Teologia de l'Alliberament. Hauries de saber contestar preguntes com aquestes: San Manuel Bueno Mártir seria partidari de la Teologia de l'Alliberament? Què té a veure aquesta teologia i Karl Marx?,...

5. Llegeix les entrades del 7 de març "La ciència" i del 5 abril "Hi ha conflicte entre ciència i religió?" i tinguès clar què cau dins i què fora del camp d'estudi de la ciència, què vol dir que la ciència és "metodològicament agnòstica" i què són el cientisme i el fonamentalisme. Repassa també la selecció de textos ("Fe i Ciència") i assegura't que entens el que volen dir els seus autors.

6. Estigues atent a la pel.lícula "Herencia del viento" i repassa les notes que n'hagis pres durant la seva projecció a classe. Navega per l'entrada "Herencia del Viento" del dia 13 de novembre. Hauries de tenir clar de què tracta el film (basat en fets reals... quins?) i quina és la postura dels seus personatges principals. Assegura't de que saps respondre: Per què es dóna el conflicte entre creacionistes i evolucionistes? Què és això del "diseny intel·ligent"? Quina és la postura oficial de l'Església catòlica sobre l'origen de l'home? (rellegeix el text de Joan Pau II en el full amb la selecció de textos sobre fe i ciència!).

7. Pensa que aprofundir en algun aspecte mitjançant una "ampliació" et pot fer més entenedor i ahora més agradós (sucós) un tema.

Recorda que a part d'estudiar per l'examen, has de dur el dossier del trimestre per entregar-lo!

domingo, 17 de octubre de 2010

LA RELIGIÓ SERVEIX PER MANTENIR-SE SÀ?

* AMPLIACIÓ *

En el full fotocopiat donat a classe "Para qué sirve la religión?" (de "Las religiones del mundo para dumies". ed. Granica), es deia que la religió pot servir també per a mantenir-se sà. Si t'interessa el tema, sàpigues que pots aprofundir-hi molt més...

Clica damunt la imatge de Juan Maria Uriarte per llegir una conferència que va donar sobre el tema.

Uriarte (bisbe catòlic, ja retirat), és potser una mica etnocèntric i tendeix a menysprear determinades religions (les no monoteistes). Cal fer esment però que tradicionalment les religions orientals han desvinculat menys salut i religió (cos i ànima, si es vol) que no pas les occidentals. Un exemple paradigmàtic d'això n'és la pràctica del ioga. Els seus beneficis per la salut són reconeguts àmpliament. Clica en la imatge (un sadhu o asceta hindú en una postura que no sembla d'entrada pas gaire saludable!) per sentir una explicació al respecte.

Webislam també es fa ressó d'una investigació que afirma que la pràctica de la religió podria ajudar a allargar la vida.

No tothom hi està d'acord, és clar! Un exemple n'és el filòsof Eduardo Robredo, que des d'un posicionament naturalista es fa ressó en el seu blog ("Menos religión, más salud") d'un altre estudi que indicaria que la religiositat en la societat és insaluble.

Tot plegat ens fa veure que el tema és complex (tot i que sempre interessant!).:La religió pot ser saludable... o no!

I tu,... què hi dius?

sábado, 16 de octubre de 2010

Helecho religioso


Ja tenim grup al facebook! Fes-te'n membre.

Pere Casaldàliga


* AMPLIACIÓ *

Escolta l'entrevista a Pere Casaldàliga.

Clica la imatge per escoltar-la.

Contesta:

És humanitzadora la religió per Casaldàliga?

Casaldàliga parla de la Teologia de l'Alliberament.
Creus que Casaldàliga la defensa? Per què?

Raimon Panikkar

* AMPLIACIÓ *

El 26 d'agost d'aquest any 2010, poc abans de començar les classes, ens deixava el filòsof i teòleg català Raimon Panikkar. Clica damunt de la imatge per sentir-lo parlant de què és per a ell la religió (una dimensió de l'home que representa el millor i el pitjor d'aquest, quelcom que re-lliga -amb els altres, amb la terra, amb Déu- i alhora quelcom que des-lliga o allibera). És en italià però s'entèn prou! Clica aquí per visitar el seu official site.


Un amic seu, el periodista Antoni Bassas, escribia al Periódico l'endemà de la seva mort:

Tanco els ulls i veig Raimon Panikkar avançant mentre somriu amb els braços oberts. Només uns quants van entendre els seus llibres, però tothom va entendre el seu somriure seductor.Perquè Panikkar era l'home que dominava el català, el castellà, el francès, l'italià, l'alemany, l'anglès, l'hindi, més el llatí, el grec clàssic, el sànscrit i l'hebreu. Era l'home dels tres doctorats (Química, Filosofia i Teologia), dels cinc doctorats honoris causa, d'una cinquantena d'alumnes de tot el món que han escrit la seva tesi doctoral sobre l'obra panikkariana, el catedràtic de Benarés, de Harvard i de Santa Barbara. Però Panikkar se sentia incomplet si quedava reduït a la figura d'un dels més importants filòsofs i teòlegs contemporanis. El que Panikkar volia era veure les cares de la gent perquè aspirava a parlar al cor de les persones. Panikkar va ser un actiu practicant del llibre de l'Eclesiàstic: «Sedueix-te a tu mateix, i anima el teu cor, i allunya de tu la tristesa. Que la tristesa n'ha perdut molts, i no fa cap profit». Panikkar s'ha seduït, ens va seduir, i ens va ensenyar a fugir de la por: «La por és la falta de confiança en un mateix», assegurava. El de Panikkar era, però, un somriure exigent. «Si vostè no és feliç, pregunti's per què», i insistia: «¿Que no ho sap que s'ha de morir? ¿A què ve tanta desesperació?»El principal clixé de Panikkar el retrata com un pont entre Orient i Occident. Tothom l'ha emmarcat entre dues polaritats: l'est i l'oest, el cristianisme i l'hinduisme, el Tíber o el Ganges, l'Índia o els Estats Units. Però si ens imaginem Orient i Occident com les ribes d'un riu, Panikkar no ha estat el pont, sinó que ha estat el riu que viu amb les aportacions que li arriben des de les dues ribes.No és Orient per un cantó o Occident per l'altre, sinó Orient i Occident a la vegada. Panikkar, amant de la música clàssica, no suportava gens el soroll ni les presses ni la feina mal feta. Ni la supremacia de la ciència en detriment de l'esperit. Es negava a acceptar que l'home fos només un mico desenvolupat: «Tenim un pensament històric, lineal, racional i científic, mancat del misticisme i el simbolisme orientals. I la realitat és també històrica, però no només».Però és que, a més a més, la veritable dicotomia en la vida de Panikkar no ha estat entre Orient i Occident, sinó entre Roma i l'Evangeli, o entre la llei i la consciència, en el ben entès que el compliment estricte de la llei li va reportar comoditats i seguretats i que el seguiment de la consciència el va excloure del joc del poder. Perquè aquesta és una altra dicotomia desconeguda de Panikkar: poder o autoritat. Panikkar sempre va preferir la segona.La de Raimon Panikkar és la improbable història d'algú que ha guardat la llibertat de pensar i també la llibertat d'actuar. Panikkar es complau en la paràbola de l'home que escandalitzava tothom treballant en dissabte, i a qui Jesús diu en la traducció grega de la Bíblia: «Feliç tu, home, si saps el que fas, perquè si ho saps, estàs perdonat, i si no ho saps, la mateixa llei que ignores t'ha condemnat».91 anys han donat per bastir una vida molt plena, també plena de contradiccions i errors que es van fer especialment dolorosos de suportar a la llum de la seva autoexigència durant els últims anys de vida. Raimon Panikkar es va apagar definitivament ahir, cap a les sis de la tarda, en presència de la Carme, la veïna de Tavertet que se n'ocupava sol•lícitament a totes hores ja feia anys.

LA RELIGIÓ SERVEIX PER TROBAR LA FELICITAT?

*AMPLIACIÓ*

Heus ací l'home més feliç del món, Matthieu Ricard

(clica en el nom i damunt de les imatges per saber-ne més).





La utilitat de la religió

* AMPLIACIÓ *

Us proposo uns textos per pensar-hi una mica més.

“Deia Râbi’â: “Qui adora el seu Senyor per temor o amb desig d’alguna recompensa, és un mal servent”. “I tu per què l’adores? – li preguntaren -. No esperes el Paradís?”. Ella respongué: “No en teniu prou que se’ns permeti adorar-lo?”. Râbi’â acostumava a dir: “Oh, Déu meu, si t’adoro per por a l’infern, crema’m a l’infern; si t’adoro amb l’esperança del Paradís, exclou-me del Paradís; però si només per Tu t’adoro, no m’amaguis la teva bellesa eterna.”


Antologia del sufisme de E. Vitrany-Meyerovitch


“Es podria dir que si en aquest món hi ha alguna cosa inútil, que no serveix per a res “pràctic”, això és la religió. També es pot dir que l’única cosa realment útil de cara a viure una vida digna, plenament humana, és la religió. Encara que semblin tan contradictòries, ambdues afirmacions són, segurament, prou defensables.

La intenció essencial de la religió no és servir per a res útil, no és resoldre res. (...)

... moltes de les societats del passat van mirar de fer la religió una eina útil. Però potser no van aconseguir mai que deixés de ser essencialment un fet inútil. (...)

... la seva veritable missió anava més enllà de les funcions socials i personals que se li assignaven. (...)

El nucli essencial del fet religiós no solament no pretén ser útil, sinó que és incòmode. Neguiteja. Subverteix. Critica. Interpel.la. Ho qüestiona tot; qualsevol cosa on ens vulguem agafar, qualsevol aixopluc, qualsevol convicció, qualsevol seguretat serà demolida per la interpel.lació religiosa. (...)

La religió es proposa,... canviar-nos el centre. Ara, és clar, qui gosa dir que fer això és ser útil, servir per a alguna cosa constructiva, fer alguna cosa “de bo”? (...)

El canvi de centre sembla tenir... unes conseqüències que fan que la religió acabi essent realment útil, realment eficaç a l’hora d’assolir una vida “vivible”, una vida digna, una vida veritablement humana. I això sempre des de la seva “inutilitat”.


Raimon Ribera: Religió i religions. Ed. de la Magrana, Barcelona, 1995



“A la experiencia de la Gran dimensión el ocurre algo semejante a lo que ocurre con la experiencia de la belleza. La experiencia de la belleza de todo lo que nos rodea no nos solventa nada. De igual forma sucede con la experiencia sagrada. Ni la belleza ni la experiencia religiosa solventan nada, ni dicen nada, pero nos hacen más capaces para que, por nosotros mismos y bajo nuestra propia responsabilidad, lo construyamos y solventemos todo, lo más correctamente posible.

Las religiones no proporcionan construcciones, mejoran la calidad del constructor”


Mariano Corbí: Religión sin religión. PPC, Madrid, 1996



Potser és millor que la religió sigui "inútil"? Què en penses?