Jesús va néixer el 25 de desembre?

No sabem exactament quan va néixer Jesús, però sabem que no va ser pas el 25 de desembre. Llavors, per què celebrem el Nadal aquest dia? I quan podria haver nascut realment segons les fonts escrites?

Alguns estudiosos argüeixen que Jesús podria haver nascut en realitat entre març i abril, o en definitiva, a inicis de la primavera. Aquests arguments es basen en la referència bíblica de Lluc de la falta de lloc a la fonda i en la presència de pastors vigilants dels seus ramats:

“I va donar a llum al seu fill primogènit, i el va embolicar en bolquers, i el va ficar en un pessebre, perquè no hi havia lloc per a ells a la fonda. Hi havia pastors a la mateixa regió, que vetllaven i romanien les vigílies de la nit sobre el seu ramat” (Lluc, 2. 1-8).

El primer fet pot comprendre's si pensem que va ser una data molt pròxima a la Pasqua Jueva i el poble es dirigiria a les ciutats per a celebrar-la (tot i que també és cert que la població acudia a la ciutat per complir la voluntat de l’emperador respecte al cens). L'explicació buscada per a l'últim versicle citat, el dels pastors, tracta d’una qüestió meteorològica i ramadera. És evident que és costosíssim dormir al ras a l'hivern i per altra banda només es treien els ramats en els mesos primaverals, en els quals, a més, els ramats parien. A l'hivern sempre estarien protegits.

Fora quan fora que va néixer Jesús, el que se sap amb seguretat és que no va néixer el 25 de desembre. Llavors, per què celebrem el Nadal aquest dia?

Curiosament aquest dia no té cap relació amb Jesús ni amb altre motiu religiós: era la data en la qual es feia una celebració pagana en commemoració del solstici d’hivern. Després del solstici d’hivern els dies més foscos han passat, es comencen a notar els dies més llargs, la temperatura deixa de ser tan freda en poques setmanes i el camp comença a preparar-se per donar els seus fruits. Aquest renaixement del Sol sempre ha estat celebrat per distintes cultures des de temps immemorials i està associat al naixement de déus com Horus (Egipte), Dionís (Grècia), Bacus (Roma), Mitra (Índia) o Buda (Orient).

Sembla que cap als anys 352-366 d. C. es va començar a imposar la celebració de la Nativitat en la nit del dia vint-i-quatre al vint-i-cinc de desembre. Anteriorment algunes cultures la celebraven entre el sis (armenis) i el vuit de gener (egipcis i grecs, fonamentalment). L'Església, en lloc de reprimir les festes paganes, va decidir absorbir-les i reconvertir-les. D'aquesta forma, a mitjan segle IV d. C. els monjos grecs Sant Joan Crisòstom i Sant Gregori Naciancè van ser els influents personatges que van fer possible que el Nadal el celebrem avui el dia vint-i-cinc. A Espanya venim celebrant el Nadal en aquesta data des de l'any 380 d. C., després que fos aprovat en el Concili de Saragossa. Avui dia la celebració del Nadal es realitza simultàniament en gairebé tot el món cristià, llevat dels armenis que segueixen celebrant-lo el sis de gener.

No sabem exactament quan va néixer Jesús, però sabem que no va ser pas el 25 de desembre. Llavors, per què celebrem el Nadal aquest dia? I quan podria haver nascut realment segons les fonts escrites?

Alguns estudiosos argüeixen que Jesús podria haver nascut en realitat entre març i abril, o en definitiva, a inicis de la primavera. Aquests arguments es basen en la referència bíblica de Lluc de la falta de lloc a la fonda i en la presència de pastors vigilants dels seus ramats: das:

“I va donar a llum al seu fill primogènit, i el va embolicar en bolquers, i el va ficar en un pessebre, perquè no hi havia lloc per a ells a la fonda. Hi havia pastors a la mateixa regió, que vetllaven i romanien les vigílies de la nit sobre el seu ramat” (Lluc, 2. 1-8).

El primer fet pot comprendre's si pensem que va ser una data molt pròxima a la Pasqua Jueva i el poble es dirigiria a les ciutats per a celebrar-la (tot i que també és cert que la població acudia a la ciutat per complir la voluntat de l’emperador respecte al cens). L'explicació buscada per a l'últim versicle citat, el dels pastors, tracta d’una qüestió meteorològica i ramadera. És evident que és costosíssim dormir al ras a l'hivern i per altra banda només es treien els ramats en els mesos primaverals, en els quals, a més, els ramats parien. A l'hivern sempre estarien protegits.

Fora quan fora que va néixer Jesús, el que se sap amb seguretat és que no va néixer el 25 de desembre. Llavors, per què celebrem el Nadal aquest dia?

Curiosament aquest dia no té cap relació amb Jesús ni amb altre motiu religiós: era la data en la qual es feia una celebració pagana en commemoració del solstici d’hivern. Després del solstici d’hivern els dies més foscos han passat, es comencen a notar els dies més llargs, la temperatura deixa de ser tan freda en poques setmanes i el camp comença a preparar-se per donar els seus fruits. Aquest renaixement del Sol sempre ha estat celebrat per distintes cultures des de temps immemorials i està associat al naixement de déus com Horus (Egipte), Dionís (Grècia), Bacus (Roma), Mitra (Índia) o Buda (Orient).

Sembla que cap als anys 352-366 d. C. es va començar a imposar la celebració de la Nativitat en la nit del dia vint-i-quatre al vint-i-cinc de desembre. Anteriorment algunes cultures la celebraven entre el sis (armenis) i el vuit de gener (egipcis i grecs, fonamentalment). L'Església, en lloc de reprimir les festes paganes, va decidir absorbir-les i reconvertir-les. D'aquesta forma, a mitjan segle IV d. C. els monjos grecs Sant Joan Crisòstom i Sant Gregori Naciancè van ser els influents personatges que van fer possible que el Nadal el celebrem avui el dia vint-i-cinc. A Espanya venim celebrant el Nadal en aquesta data des de l'any 380 d. C., després que fos aprovat en el Concili de Saragossa. Avui dia la celebració del Nadal es realitza simultàniament en gairebé tot el món cristià, llevat dels armenis que segueixen celebrant-lo el sis de gener.

HI HA CONFLICTE ENTRE CIÈNCIA I RELIGIÓ?

Per poc que sapiguem d'història (i segons com no fa falta ni mirar enrere!) veurem que les relacions entre la religió i la ciència no sempre han estat harmòniques. El cas de Galileu (l'astrònom que va ser obligat a retractar-se de les seves afirmacions perquè contradeien el que hi ha escrit a la Bíblia) és potser l'exemple més famós. És veritat que per molts no hi hagut i no hi ha "problema" (Galileu mateix era curiosament d'aquest parer!), però sí és veritat que, hem assistit a vegades a un enfrontament que, justificat o no, encara perdura.

Presentarem dos postures que afirmen que sí hi ha conflicte i que doncs cal posicionar-se a favor de la ciència (el cientisme) o de la religió (el fonamentalisme), tot rebutjant l'altra. Deixarem per deprés la perspectiva dels que pensen que, enteses bé les coses, el conflicte no ha pas d'existir.

EL CIENTISME

El cientisme (o cientificisme) és un corrent de pensament que afirma que no hi ha un autèntic coneixement (vàlid, seriós) fora de la ciència i el seu mètode experimental. Aquesta és l'única via per acostar-se a la veritat. Només la ciència doncs ens proporciona un saber complert, resolent tots els nostres problemes i satisfent tots els nostres desitjos.

Tota afirmació que es vulgui vertadera ha de ser per tant experimentada i verificada empíricament. Consegüentment només s’accepta el discurs científic pel fet de ser l’únic comprovable.

El cientisme, tot reduint la realitat a allò experimentable, rebutja doncs la possibilitat de realitats metafísiques (Déu, l’ànima, el cel,…). És una postura doncs atea. El cientisme doncs, prenent partit a favor de la ciència, nega tota veritat a la religió. Hi entra en conflicte!

Recorda però que, de fet, la ciència és metodològicament agnòstica. No es pot comprovar que no existeixi alguna cosa que no sigui experimentable. El cientisme no és doncs comprovable. El cientisme doncs no és… científic! És un posicionament filosòfic més! (això és el que ve a dir aquest text d'aquí abaix).

Una insidia perniciosa surge de la pretensión de algunos científicos, incluso eminentes, de que la ciencia proporcionará pronto una explicación completa de todos los fenómenos del mundo natural y de todas nuestras experiencias subjetivas: no sólo de las percepciones y experiencias acerca de la belleza, sino también de nuestros pensamientos, imaginaciones, sueños, emociones y creencias [...]. Es importante reconocer que, aunque un científico pueda formular esta pretensión, no actúa entonces como científico, sino como un profeta enmascarado de científico. Eso es cientifismo, no ciencia, pero impresiona fuertemente al profano, convencido de que la ciencia suministra la verdad. Por el contrario, el científico no debe pretender que posee un conocimiento cierto de toda la verdad. Lo más que podemos hacer los científicos es aproximarnos más de cerca a un entendimiento verdadero de los fenómenos naturales mediante la eliminación de errores en nuestras hipótesis. Es de la mayor importancia para los científicos que aparezcan ante el público como lo que realmente son: humildes buscadores de la verdad.

La psique humana, 1986. John Carew Eccles, premi Nobel en el camp de la neurocirugia

EL FONAMENTALISME

Hi ha hagut fonamentalisme en totes les religions al llarg de la història, tot i que predomina en les denominades "abrahàmiques": cristianisme, judaisme i islam. El fonamentalisme té en comú l'assumpció dels seus llibres sagrats com a única veritat (en una lectura literal), la lluita contra partidaris d'altres interpretacions i la justificació de tots els seus actes per la voluntat de Déu.

En general els fonamentalistes són molt maniqueus (veuen la realitat en blanc i negre, divideixen la gent en bons –ells- i dolents –els altres): ells són els escollits que actuen justament i que tenen la veritat, i els altres són el mal, els que han oblidat o menyspreat el missatge diví.

A partir del segle XIX, sorgeix un nou tipus de fonamentalisme a comunitats cristianes que creuen en la Bíblia com a llibre revelat, que conté veritats històriques expressades de manera literal (per exemple, creuen en la Creació tal com està narrada al Gènesi i per tant s'oposen a l'evolució darwinista). Aquest corrent és més fort entre el protestantisme americà.

El fonamentalisme doncs rebutja la ciència quan contradiu el que pugui dir el llibre sagrat, la veritat del qual és inqüestionable. Prenent partit a favor de la ciència, s’oposa doncs a la ciència i hi entra (com no!) en conflicte. Recolzant-se en la Bíblia, oposa el creacionisme (l’explicació en la seva forma literal que dóna el Gènesi sobre l’origen el món i de l’home) a l’evolucionisme, que veu com una mentida.

PERÒ EXISTEIX UN CONFLICTE REALMENT?

Tot depèn de si acceptem el cientisme (“només existeix allò que es pot experimentar i comprovar”), que nega la veritat de la religió, o el fonamentalisme amb el seu literalisme bíblic (“per a entendre la Bíblia s’ha de llegir al peu de la lletra el text, sense cap tipus d’interpretació”), que nega la veritat de la ciència quan contradiu les afirmacions dels llibres sagrats.

No hi ha conflicte doncs si acceptem que no tota la realitat té per què ser experimentable i si acceptem que hi pot haver una lectura no literal dels textos sagrats (una lectura que vegi en aquests textos, no una crònica històrica ni una explicació científica, sinó uns relats (poètics, metafòrics, simbòlics,...) amb un interès únicament moral i religiós.

Ho entendrem millor amb un exemple: Un biòleg (un zoòleg si m’apureu!) pot llegir el conte dels tres porquets als seus fills sense sentir cap “conflicte”, perquè no espera trobar en aquest relat el que no hi ha (com viuen els porcs en “la realitat”). Aquesta faula però transmet usant una metàfora (cada porquet simbolitza una mena de persona, més o menys treballadora) una gran veritat: “surt a compte no deixar-se endur per la mandra!”. Evidentment com a explicació científica de com viuen aquests animals, aquest conte diu, clarament, grans mentides!

El que sembla molt clar amb aquest exemple, s’oblida quan el text és la Bíblia, perquè no tothom creu que determinats fragments d’aquest llibre sagrat s’hagin de llegir com si fossin contes. Es pensen que els desmereixen si no els agafen al peu de la lletra (de forma literal). Tanmateix el que molts creients no saben és que l’Església catòlica no defensa avui en dia pas la lectura literal de la Bíblia, tot el contrari. Llegeix atentament aquest text del papa Joan Pau II. El doble text al qual es refereix és el relat sobre la creació del Gènesi (el primer llibre de la Bíblia).

“Aquest doble text (sobre la creació) té un abast, sobretot, religiós i teològic. No hi podem cercar elements significatius des del punt de vista de les ciències naturals. Els estudis sobre l’origen i el desenrotllament de cadascuna de les espècies, en llur estat natural, no troben en aquesta descripció cap norma vinculant ni cap aportació positiva d’interès substancial.
Més encara, la teoria de l’evolució natural, quan s’interpreta sense excloure la causalitat divina, no s’oposa, en principi, a la veritat sobre la creació del món visible, tal com es presenta en el llibre del Gènesi.” (Joan Pau II: Ecclesia, 1986)

Per tant no hi ha d’haver cap problema de ser alhora científic i creient, en acceptar com a vertaderes les dades que el mètode experimental ens aporta, al mateix temps que acceptem veritats religioses (tenint en compte que de vegades s’han expressat en forma de mite i per tant cal interpretar-ne el significat!). Grans científics han estat creients.

Una pel.lícula magnífica on es mostra tot això és “Inherit the wind” (“La herencia del viento”), presentada en una entrada anterior.

SELECCIÓ DE TEXTOS

“La idea segons la qual l’obra de Déu és racional i pot ser descrita en forma de lleis universals, féu possible la investigació científica.”
(a. Maurois)

“L’Esperit Sant no vol ensenyar-nos si el cel es mou o si està quiet, ni si la seva figura té la forma d’esfera o de disc o és pla, ni si la terra es troba en el seu centre o a un costat, i no haurà tingut tampoc la intenció de cercionar-nos d’altres conclusions del mateix gènere... L’Esperit Sant pretén ensenyar-nos com es va al cel i no pas com va el cel...”
(G. Galilei)

“Quan reflexiono sobre això em sento obligat a mirar cap a una primera causa dotada de ment intel.ligent en algun grau anàloga a la de l’home: i així mereixo de ser anomenat teista.”
(Ch. Darwin)

“Li és molt necessari a l’Home despertar-se del seu somni mil.lenari i descobrir la seva soledat total, la seva radical foraneïtat. Ara ell sap que, com un zingar, està al marge de l’univers on ha de viure. Un univers sord a la seva música, indiferent a les seves esperances, als seus sofriments i crims.”
(J. Monod)

“L’actitud científica, procedeix d’una espècie de “reducció” de la nostra relació total amb el món total: la ciència només afronta un únic aspecte del món: el seu aspecte quantitatiu i mesurable. I el Bé i la Bellesa?: la poesia i la música ens obren a un món tan real com el de la ciència. Igualment la filosofia té una paraula a dir sobre el destí de l’home i de l’univers. Seria una prova de molta suficiència concedir al mètode científic el monopoli del coneixement i afirmar que la visió objectiva del món esgota tot el que és real...”
(M. Lelong)

“La ciència és la temptativa de coordinar, mitjançant el pensament sistemàtic, els fenòmens perceptibles d’aquest món en el conjunt més complert possible... Al meu entendre, una persona il.luminada per la religió és aquella que s’ha alliberat, en la mida de les seves possibilitats, de la cadena formada pels seus propis desigs egoistes i es preocupa pels pensaments, els sentiments i les aspiracions a què s’adhereix per raó del seu valor, que transcendeixen l’individu. Enteses així la religió i la ciència, resulta evident que no pot existir entre elles cap oposició”
(A. Einstein)

“Creure en el Déu creador del món no vol pas dir creure en cap mite ni imaginar Déu com a creador tal com, per exemple, l’ha representat –de manera totalment humana-, l’incomparable Miquel Àngel a la volta de la Capella Sixtina. Aquí desapareixen totes les representacions. Creure en Déu creador del món tampoc no vol dir optar per un dels models canviants del món elaborats pels grans científics. Creure en el Creador del món vol dir afirmar una confiança il.lustrada que el món i l’home no queden sense explicació en relació amb el seu origen últim, que el món i l’home no han estat absurdament llançats del no-res, sinó que, com a totalitat, tenen sentit i valor, no són caos, sinó cosmos, tenen una primera i última seguretat en Déu, el seu fonament, autor i creador primigeni.
Res no em força a aquesta fe. Puc decidir-me per ella amb total llibertat. Si em decideixo, aquesta fe modifica la meva postura en el món; fonamenta la meva confiança radical i concreta la meva confiança en Déu.
Perquè crec en Déu com a creador, puc acceptar també el món i l’home com a creació de Déu: apreciar els homes com a germans i no pas com a éssers inferiors; respectar la naturalesa extrahumana i tenir-ne cura. Precisament perquè sóc criatura de Déu, perquè també els meus germans i el meu entorn són criatures de Déu, tinc jo i tenen els meus germans, i àdhuc el meu entorn, una dignitat que s’ha de respectar.”
(H. Küng)

"También en las tradiciones espirituales veo un camino del saber, paralelo al de la ciencia, en el que se puede aprender algo sobre el mundo. A mi entender, todo conflicto entre ciencia y religión es un malentendido. La discusión sobre evolución y creacionismo es intelectualmente espantosa, tanto por lo que defienden los fundamentalistas de la religión, en especial en los Estados Unidos, como también, en parte, por culpa de los científicos; ese libro de Richard Dawkins, The God Delusion (El espejismo de Dios), ¡es tan simplificador! Ni la religión ni las ciencias de la naturaleza podrían probar nunca la existencia de Dios ni refutarla." (Investigación y Ciencia, abril 2008. Anton Zeilinger, físico austríaco)

I tu, què en penses de tot plegat?

L'ESTUDI DE LA RELIGIÓ: CIÈNCIES I FENONOMENOLOGIA DE LA RELIGIÓ, FILOSOFIA I TEOLOGIA

LA RELIGIÓ, EXISTEIX?

LA RELIGIÓ ÉS UN FET, UN FENÒMEN OBSERVABLE: SÓN MANIFESTACIONS RELIGIOSES ELS RITUS, LES CREENCES, LES INSTITUCIONS RELIGIOSES,...

NO SABEM SI DÉU EXISTEIX, PERÒ SÍ EXISTEIX (DE FORMA PROVADA) LA CREENÇA EN DÉU, ÉS A DIR EL FET RELIGIÓS. NO DEPÉN DONCS DE MI, DE CREURE-HI O NO CREURE-HI.

DE FET, PERÒ “LA RELIGIÓ” NO EXISTEIX. EXISTEIXEN LES RELIGIONS, LES MANIFESTACIONS RELIGIOSES. LA RELIGIÓ ÉS UN CONCEPTE. PER AIXÒ PARLAREM MILLOR DE FET RELIGIÓS.

ES POT ESTUDIAR?

ENS HO PODEM QÜESTIONAR TOT, ENS PODEM INTERESSAR PER QUALSEVOL COSA. TOT POT ESDEVENIR OBJECTE DEL NOSTRE AFANY DE CONÈIXER. ÉS A DIR: TOT ES POT ESTUDIAR, PERÒ, ÉS CLAR, NO DE LA MATEIXA MANERA...

NO ÉS EL MATEIX PREGUNTAR-SE PER LA FUNCIÓ PSICO-SOCIAL D’UN RITUS QUÈ PEL SEU VALOR A L’HORA DE RECONCILIAR-NOS AMB DÉU. AIXÍ, PER EXEMPLE, NO ÉS EL MATEIX PREGUNTAR-SE D'ON ERA MAHOMA QUE PREGUNTAR-SE SI REALMENT ERA L'ENVIAT DE DÉU.

LA FORMA D'ESTUDIAR COSES TAN DIFERENTS TAMBÉ SERÀ DIFERENT, PERÒ, SENS DUBTE, QUAN VOLEM SABER DE QUELCOM (JA SIGUI "COM VA EL CEL" O "COM ES VA AL CEL", HEM D'ESTUDIAR-HO.

POT SER ESTUDIADA CIENTÍFICAMENT?

SÍ, COM QUALSEVOL ALTRE FENÒMEN. SÓN LES CIÈNCIES SOCIALS QUE SE N’OCUPEN: LA HISTÒRIA, L’ANTROPOLOGIA CULTURAL, LA PSICOLOGIA SOCIAL, LA SOCIOLOGIA,... PER QUÈ? PERQUÈ EL FET RELIGIÓS ÉS UN FENÒMEN ALHORA HISTÒRIC, CULTURAL, PSICOLÒGIC, SOCIAL,... LES CIÈNCIES FAN UN ESTUDI ANALÍTIC, CADASCUNA DES DE LA SEVA PERSPECTIVA ESPECÍFICA.

“Per a escriure la biografia d’un personatge històric, els historiadors es basen en documents que fan servir com a proves de tot el que afirmen. Busquen les partides de naixement i de defunció, tot tipus de documents oficials –judicials, administratius, mèdics-, correspondència, diaris personals. També s’interessen en documents contemporanis del personatge històric, com diaris i resvistes, documentals cinematogràfics, etc.; si es possible, tracten d’obtenir el testimoni de persones que el van conèixer; si el personatge va ser un polític, analitzen les lleis que va promulgar, els discursos que va pronunciar, els llibres que va escriure. A partir de totes aquestes proves, els historiadors argumenten la seva interpretació històrica.”

A. Pérez – P.I. Rojas: Déus i herois de la mitologia grecoromana. Ed. Pòrtic. Barcelona, 1997

EL SEGLE XIX VA NÈIXER L’ESTUDI COMPARAT DE LES RELIGIONS PER TREURE CONCLUSIONS DE VALIDESA UNIVERSAL. AQUEST ESTUDI VA DONAR LLOC A LA FENOMENOLOGIA DE LA RELIGIÓ. LA FENOMENOLOGIA FA UN ESTUDI SINTÈTIC I GLOBAL DEL FET RELIGIÓS (DESCRIU, ORDENA, COMPARA MANIFESTACIONS RELIGIOSES; INTENTA CAPTAR L'ESTRUCTURA I SIGNIFICACIÓ DEL FET RELIGIÓS").

LES CIÈNCIES DE LA RELIGIÓ I LA FENOMENOLOGA DE LA RELIGIÓ ESTUDIEN LA RELIGIÓ "DES DE FORA", DE FORMA NEUTRAL, ÉS A DIR, SENSE PRONUNCIAR-SE SOBRE LA VERITAT (O FALSEDAT) O VALOR (BONESA O MALESA) DE LA RELIGIÓ. NO "ES MULLEN". SÓN EL QUE ES DIU UN "ESTUDI POSITIU".

“La fenomenología estudia el hecho religioso en su conjunto y en cuanto religioso, mientras que las distintas ciencias de la religión estudian este fenómeno religioso desde las perspectivas propias a cada una de ellas y por tanto, en cuanto hecho histórico, social y psicològico. La atención que la fenomenología presta a lo que el hecho religioso tiene de específico permite no perder de vista en el desarrollo de los aspectos parciales de este fenómeno su condición específica irreductible y previene contra las tentaciones de reduccionismo.” (p. 79)

J. Martín Velasco: Introducción a la fenomenología de la religión. Ed. cristiandad. Madrid, 1987

TAMBÉ ES POT ESTUDIAR LA RELIGIÓ “DES DE DINS”: DES D’UNA CONFESSIÓ RELIGIOSA CONCRETA. AIXÒ HO FA LA TEOLOGIA. LA TEOLOGIA ÉS L'ESFORÇ DEL CREIENT PER ASSIMILAR RACIONALMENT LA SEVA PRÒPIA FE. ES REALITZA DES DE L'INTERIOR DE L'ADHESIÓ AL FET RELIGIÓS QUE S'ESTUDIA.

LA TEOLOGIA ÉS UNA REFLEXIÓ NORMATIVA SOBRE EL FET RELIGIÓS, ÉS A DIR, "COMPROMESA", QUE ES PRONUNCIA RESPECTE A LA SEVA VERITAT I/O VALOR.

TAMBÉ ÉS UNA REFLEXIÓ NORMATIVA LA FILOSOFIA DE LA RELIGIÓ QUE ÉS UNA JUSTIFICACIÓ RACIONAL O BÉ UNA REFLEXIÓ CRÍTICA SOBRE EL FET RELIGIÓS I/O LES SEVES MANIFESTACIONS. RECORDA ELS FILÒSOFS HUMANISTES (ES MESTES DE LA SOSPITA, SARTRE, MOUNIER,...). TOTS ELLS, CREIENTS O NO, VAN FER FILOSOFIA DE LA RELIGIÓ.

RECORDA DONCS QUE HI HI COSES EN LA RELIGIÓ QUE SÍ SÓN OBJECTE DE LA CIÈNCIA. LA CIÈNCIA POT AFIRMAR COSES SOBRE EL FET RELIGIÓS: ON NEIX I DESEMBOCA EL RIU GANGES, AMB QUINES CREENCES S'HI BANYEN ELS HINDÚS, QUÈ PREDICAVA JESÚS I SI ELS SEUS ENSENYAMENTS MORALS SÓN SEMBLANTS ALS DE BUDA,...

LA CIÈNCIA TANMATEIX NO POT DIR RES (RECORDA QUE ÉS METODOLÒGICAMENT AGNÒSTICA!) SOBRE SI BANYAR-SE AL GANGES ET PURIFICA REALMENT ELS TEUS PECATS, SÍ JESÚS ÉS DÉU FET HOME O SI EL MISSATGE DE L'ALCORÀ ÉS D'ORIGEN DIVÍ.

EXEMPLES D'AFIRMACIONS DELS DIFERENTS SABERS SOBRE LA RELIGIÓ

Ciència de les religions (recorda!: Estudien el fet religiós des de fora; les afirmacions científiques poden ser falsades; es podria trobar un fet que provés la seva falsetat)

Història: descriu la religió en termes d’esdeveniments

“a Grècia es van construir temples en honor als déus”
“Mahoma va viure al segle VII”

Sociologia: subratlla la dimensió social de les idees religioses (manera de veure el món, sentit i finalitat)

“l’hinduisme predica la no-violència i la tolerància fet que comporta la convivència pacífica de multitud de cultes”
“l’ètica calvinista és a l’origen del sistema capitalista”

Psicologia: subratlla la funció psicològica de la religió

“els no creients tenen més por a la mort que els creients”
“els adeptes a les sectes pateixen transtorns de personalitat”
“els practicants de la meditació o el ioga viuen menys estressats”

Antropologia: estudia el comportament humà, les cultures; descriuen les creences i pràctiques religioses tal i com les troben.

“els aborigens australians són panteistes, creuen que tot és Déu”
“La tribu X circumcida els nois a l’adolescència”

Lingüística: estudia els textos religiosos en tant que textos.

“al Gènesi hi trobem el gènere mític”
“la paraula Déu deriva del llatí deus i aquesta del theos grec i està emparentada amb el sanscrit deva... i indica lluminositat”
“l’Alcorà és escrit en vers i en àrab”

fenomenologia de la religió:

“la finalitat de tota religió és la salvació”
“hi ha dos tipus bàsics de religions: místiques i profètiques”
“la distinció entre sagrat i profà és pròpia de totes les religions”

Reflexió normativa

filosofia de la religió:
“l’ésser humà busca l’absolut, té una obertura a l’infinit, a la trascendència: aquesta és la dimensió religiosa de l’home”
“Déu no és més que una projecció il.lusòria del desig humà”
“El més enllà és un concepte inventat pels febles, els covards, per la por de viure: és fals”

teologia:
“Déu és inabarcable, invisible però alhora proper i provident”
“Ens reencarnem” i “Jesús és el fill de Déu”