L'HUMANISME EXISTENCIALISTA

JEAN-PAUL SARTRE

(1905-1980)

Francès, màxim representat de l'existencialisme humanista. A més a mes de filòsof, Sartre va ser escriptor i dramaturg. Li van concedir el premi Nobel de literatura però el va rebutjar.

Sartre afirma que la nostra existència (com la del món sencer) és del tot innecessària ("contingent"). No arribem a l'existència per cap raó determinada. Estem, per dir-ho d'alguna manera, "de més"! L'existència per tant no té cap sentit, és absurda: no obeeix a cap pla diví, no compleix cap destí,... El sentiment que això pot provocar a qui n'és conscient és una barreja de vertigen i fàstic, el que Sartre anomena "nàusea".

Un artesa pot fabricar un objecte i aquest tindrà una "raó de ser", una "funció" (un got és, per exemple per a beure), estarà "justificat". L'ésser huma, per Satre, no és "per a res". No hi ha cap Déu-artesà que ens hagi fet a nosaltres. Ho podem pensar però serà enganyar-nos, una forma tramposa de no sentir aquella nàusea.

Sartre considera que allò més propi de l'èsser humà és la seva consciència i doncs la llibertat que aquesta implica. Sartre diu que estem, de fet, "condemnats a ser lliures", en tant que ningú ha triat nèixer, i existir comporta necessàriament haver d'escollir sempre entre les opcions que se'ns van presentant. Aquesta llibertat significa alhora que som els únics responsables de les nostres decisions. Quan hom se n'adona d'això (que res en el meu futur està decidit abans que jo actuï i que allò que faci dependrà només de mi) sent, obviament, angoixa.

Davant de la nausea i l'angoixa que ens provoca l'existència hom pot actuar de forma covarda i menyspreable, mirar de tranquil.litzar-se tot enganyant-se. És el que Sartre anomena, actuar de mala fe, ser inautèntic. La mala fe consisteix en inventar-se una forma o altra de determinisme que m'alliberi de ser plenament responsable dels meus actes. La mala fe doncs és donar excuses, excusar-se. Dir, per exemple, que sóc d'una manera (per culpa del meu passat, la meva infantesa, la meva educació, els meus gens, el meu caràcter,...), que no puc canviar i que per això faig el que faig. Per Sartre, està clar: som com triem ser a cada moment.

Per Sartre, el creient també actua de mala fe quan inventa un Déu que l'allibera d'una existència sense cap sentit darrer. Refugiar-se en la nostra condició pecadora, referir-s'hi com a excusa per a treure's un responsabilitat sobre els propis actes, també seria actuar de mala fe. Cliqueu a la imatge per saber-ne més.

Què en penses tu?