HI HA CONFLICTE ENTRE CIÈNCIA I RELIGIÓ?

Per poc que sapiguem d'història (i segons com no fa falta ni mirar enrere!) veurem que les relacions entre la religió i la ciència no sempre han estat harmòniques. El cas de Galileu (l'astrònom que va ser obligat a retractar-se de les seves afirmacions perquè contradeien el que hi ha escrit a la Bíblia) és potser l'exemple més famós. És veritat que per molts no hi hagut i no hi ha "problema" (Galileu mateix era curiosament d'aquest parer!), però sí és veritat que, hem assistit a vegades a un enfrontament que, justificat o no, encara perdura.

Presentarem dos postures que afirmen que sí hi ha conflicte i que doncs cal posicionar-se a favor de la ciència (el cientisme) o de la religió (el fonamentalisme), tot rebutjant l'altra. Deixarem per deprés la perspectiva dels que pensen que, enteses bé les coses, el conflicte no ha pas d'existir.

EL CIENTISME

El cientisme (o cientificisme) és un corrent de pensament que afirma que no hi ha un autèntic coneixement (vàlid, seriós) fora de la ciència i el seu mètode experimental. Aquesta és l'única via per acostar-se a la veritat. Només la ciència doncs ens proporciona un saber complert, resolent tots els nostres problemes i satisfent tots els nostres desitjos.

Tota afirmació que es vulgui vertadera ha de ser per tant experimentada i verificada empíricament. Consegüentment només s’accepta el discurs científic pel fet de ser l’únic comprovable.

El cientisme, tot reduint la realitat a allò experimentable, rebutja doncs la possibilitat de realitats metafísiques (Déu, l’ànima, el cel,…). És una postura doncs atea. El cientisme doncs, prenent partit a favor de la ciència, nega tota veritat a la religió. Hi entra en conflicte!

Recorda però que, de fet, la ciència és metodològicament agnòstica. No es pot comprovar que no existeixi alguna cosa que no sigui experimentable. El cientisme no és doncs comprovable. El cientisme doncs no és… científic! És un posicionament filosòfic més! (això és el que ve a dir aquest text d'aquí abaix).

Una insidia perniciosa surge de la pretensión de algunos científicos, incluso eminentes, de que la ciencia proporcionará pronto una explicación completa de todos los fenómenos del mundo natural y de todas nuestras experiencias subjetivas: no sólo de las percepciones y experiencias acerca de la belleza, sino también de nuestros pensamientos, imaginaciones, sueños, emociones y creencias [...]. Es importante reconocer que, aunque un científico pueda formular esta pretensión, no actúa entonces como científico, sino como un profeta enmascarado de científico. Eso es cientifismo, no ciencia, pero impresiona fuertemente al profano, convencido de que la ciencia suministra la verdad. Por el contrario, el científico no debe pretender que posee un conocimiento cierto de toda la verdad. Lo más que podemos hacer los científicos es aproximarnos más de cerca a un entendimiento verdadero de los fenómenos naturales mediante la eliminación de errores en nuestras hipótesis. Es de la mayor importancia para los científicos que aparezcan ante el público como lo que realmente son: humildes buscadores de la verdad.

La psique humana, 1986. John Carew Eccles, premi Nobel en el camp de la neurocirugia

EL FONAMENTALISME

Hi ha hagut fonamentalisme en totes les religions al llarg de la història, tot i que predomina en les denominades "abrahàmiques": cristianisme, judaisme i islam. El fonamentalisme té en comú l'assumpció dels seus llibres sagrats com a única veritat (en una lectura literal), la lluita contra partidaris d'altres interpretacions i la justificació de tots els seus actes per la voluntat de Déu.

En general els fonamentalistes són molt maniqueus (veuen la realitat en blanc i negre, divideixen la gent en bons –ells- i dolents –els altres): ells són els escollits que actuen justament i que tenen la veritat, i els altres són el mal, els que han oblidat o menyspreat el missatge diví.

A partir del segle XIX, sorgeix un nou tipus de fonamentalisme a comunitats cristianes que creuen en la Bíblia com a llibre revelat, que conté veritats històriques expressades de manera literal (per exemple, creuen en la Creació tal com està narrada al Gènesi i per tant s'oposen a l'evolució darwinista). Aquest corrent és més fort entre el protestantisme americà.

El fonamentalisme doncs rebutja la ciència quan contradiu el que pugui dir el llibre sagrat, la veritat del qual és inqüestionable. Prenent partit a favor de la ciència, s’oposa doncs a la ciència i hi entra (com no!) en conflicte. Recolzant-se en la Bíblia, oposa el creacionisme (l’explicació en la seva forma literal que dóna el Gènesi sobre l’origen el món i de l’home) a l’evolucionisme, que veu com una mentida.

PERÒ EXISTEIX UN CONFLICTE REALMENT?

Tot depèn de si acceptem el cientisme (“només existeix allò que es pot experimentar i comprovar”), que nega la veritat de la religió, o el fonamentalisme amb el seu literalisme bíblic (“per a entendre la Bíblia s’ha de llegir al peu de la lletra el text, sense cap tipus d’interpretació”), que nega la veritat de la ciència quan contradiu les afirmacions dels llibres sagrats.

No hi ha conflicte doncs si acceptem que no tota la realitat té per què ser experimentable i si acceptem que hi pot haver una lectura no literal dels textos sagrats (una lectura que vegi en aquests textos, no una crònica històrica ni una explicació científica, sinó uns relats (poètics, metafòrics, simbòlics,...) amb un interès únicament moral i religiós.

Ho entendrem millor amb un exemple: Un biòleg (un zoòleg si m’apureu!) pot llegir el conte dels tres porquets als seus fills sense sentir cap “conflicte”, perquè no espera trobar en aquest relat el que no hi ha (com viuen els porcs en “la realitat”). Aquesta faula però transmet usant una metàfora (cada porquet simbolitza una mena de persona, més o menys treballadora) una gran veritat: “surt a compte no deixar-se endur per la mandra!”. Evidentment com a explicació científica de com viuen aquests animals, aquest conte diu, clarament, grans mentides!

El que sembla molt clar amb aquest exemple, s’oblida quan el text és la Bíblia, perquè no tothom creu que determinats fragments d’aquest llibre sagrat s’hagin de llegir com si fossin contes. Es pensen que els desmereixen si no els agafen al peu de la lletra (de forma literal). Tanmateix el que molts creients no saben és que l’Església catòlica no defensa avui en dia pas la lectura literal de la Bíblia, tot el contrari. Llegeix atentament aquest text del papa Joan Pau II. El doble text al qual es refereix és el relat sobre la creació del Gènesi (el primer llibre de la Bíblia).

“Aquest doble text (sobre la creació) té un abast, sobretot, religiós i teològic. No hi podem cercar elements significatius des del punt de vista de les ciències naturals. Els estudis sobre l’origen i el desenrotllament de cadascuna de les espècies, en llur estat natural, no troben en aquesta descripció cap norma vinculant ni cap aportació positiva d’interès substancial.
Més encara, la teoria de l’evolució natural, quan s’interpreta sense excloure la causalitat divina, no s’oposa, en principi, a la veritat sobre la creació del món visible, tal com es presenta en el llibre del Gènesi.” (Joan Pau II: Ecclesia, 1986)

Per tant no hi ha d’haver cap problema de ser alhora científic i creient, en acceptar com a vertaderes les dades que el mètode experimental ens aporta, al mateix temps que acceptem veritats religioses (tenint en compte que de vegades s’han expressat en forma de mite i per tant cal interpretar-ne el significat!). Grans científics han estat creients.

Una pel.lícula magnífica on es mostra tot això és “Inherit the wind” (“La herencia del viento”), presentada en una entrada anterior.

SELECCIÓ DE TEXTOS

“La idea segons la qual l’obra de Déu és racional i pot ser descrita en forma de lleis universals, féu possible la investigació científica.”
(a. Maurois)

“L’Esperit Sant no vol ensenyar-nos si el cel es mou o si està quiet, ni si la seva figura té la forma d’esfera o de disc o és pla, ni si la terra es troba en el seu centre o a un costat, i no haurà tingut tampoc la intenció de cercionar-nos d’altres conclusions del mateix gènere... L’Esperit Sant pretén ensenyar-nos com es va al cel i no pas com va el cel...”
(G. Galilei)

“Quan reflexiono sobre això em sento obligat a mirar cap a una primera causa dotada de ment intel.ligent en algun grau anàloga a la de l’home: i així mereixo de ser anomenat teista.”
(Ch. Darwin)

“Li és molt necessari a l’Home despertar-se del seu somni mil.lenari i descobrir la seva soledat total, la seva radical foraneïtat. Ara ell sap que, com un zingar, està al marge de l’univers on ha de viure. Un univers sord a la seva música, indiferent a les seves esperances, als seus sofriments i crims.”
(J. Monod)

“L’actitud científica, procedeix d’una espècie de “reducció” de la nostra relació total amb el món total: la ciència només afronta un únic aspecte del món: el seu aspecte quantitatiu i mesurable. I el Bé i la Bellesa?: la poesia i la música ens obren a un món tan real com el de la ciència. Igualment la filosofia té una paraula a dir sobre el destí de l’home i de l’univers. Seria una prova de molta suficiència concedir al mètode científic el monopoli del coneixement i afirmar que la visió objectiva del món esgota tot el que és real...”
(M. Lelong)

“La ciència és la temptativa de coordinar, mitjançant el pensament sistemàtic, els fenòmens perceptibles d’aquest món en el conjunt més complert possible... Al meu entendre, una persona il.luminada per la religió és aquella que s’ha alliberat, en la mida de les seves possibilitats, de la cadena formada pels seus propis desigs egoistes i es preocupa pels pensaments, els sentiments i les aspiracions a què s’adhereix per raó del seu valor, que transcendeixen l’individu. Enteses així la religió i la ciència, resulta evident que no pot existir entre elles cap oposició”
(A. Einstein)

“Creure en el Déu creador del món no vol pas dir creure en cap mite ni imaginar Déu com a creador tal com, per exemple, l’ha representat –de manera totalment humana-, l’incomparable Miquel Àngel a la volta de la Capella Sixtina. Aquí desapareixen totes les representacions. Creure en Déu creador del món tampoc no vol dir optar per un dels models canviants del món elaborats pels grans científics. Creure en el Creador del món vol dir afirmar una confiança il.lustrada que el món i l’home no queden sense explicació en relació amb el seu origen últim, que el món i l’home no han estat absurdament llançats del no-res, sinó que, com a totalitat, tenen sentit i valor, no són caos, sinó cosmos, tenen una primera i última seguretat en Déu, el seu fonament, autor i creador primigeni.
Res no em força a aquesta fe. Puc decidir-me per ella amb total llibertat. Si em decideixo, aquesta fe modifica la meva postura en el món; fonamenta la meva confiança radical i concreta la meva confiança en Déu.
Perquè crec en Déu com a creador, puc acceptar també el món i l’home com a creació de Déu: apreciar els homes com a germans i no pas com a éssers inferiors; respectar la naturalesa extrahumana i tenir-ne cura. Precisament perquè sóc criatura de Déu, perquè també els meus germans i el meu entorn són criatures de Déu, tinc jo i tenen els meus germans, i àdhuc el meu entorn, una dignitat que s’ha de respectar.”
(H. Küng)

"También en las tradiciones espirituales veo un camino del saber, paralelo al de la ciencia, en el que se puede aprender algo sobre el mundo. A mi entender, todo conflicto entre ciencia y religión es un malentendido. La discusión sobre evolución y creacionismo es intelectualmente espantosa, tanto por lo que defienden los fundamentalistas de la religión, en especial en los Estados Unidos, como también, en parte, por culpa de los científicos; ese libro de Richard Dawkins, The God Delusion (El espejismo de Dios), ¡es tan simplificador! Ni la religión ni las ciencias de la naturaleza podrían probar nunca la existencia de Dios ni refutarla." (Investigación y Ciencia, abril 2008. Anton Zeilinger, físico austríaco)

I tu, què en penses de tot plegat?